L’ACORD IMPOSSIBLE

Es consumà l’acord. En el temps afegit, amb un gol de rebot, però es consumà. Jo era dels que creien aquesta setmana que hi hauria acord, doncs l’escenari de noves eleccions no afavoria Convergència (potser si a ERC) ni a la CUP, i el Procés entrava en via gairebé morta, ja que difícilment s’hagués repetit la coalició de JxS, de manera que hi hauria tres forces competint pel vot independentista. El pànic era evident i l’acord s’olorava. Però per descomptat jo no m’imaginava aquest acord.

El prestidigitador Mas es va treure l’últim truc del barret i amb mai sabrem quins arguments, i la inestimable ajuda dels mitjans afins i les xarxes socials amb el #PressingCUP, va aconseguir ahir l’impensable. A saber: Es treu de sobre de cop als que li han fet la vida impossible els tres últims mesos i salva el procés. No només aconsegueix que la CUP es disculpi públicament pels errors comesos i que dos dels seus diputats s’integrin en el grup parlamentari de JxS sinó que a més els arrenca el compromís que mai votaran en el mateix sentit que els partits contraris al Procés i/o el dret a decidir. Literal. Què vol dir això?. Votaran sempre a favor de les propostes de JxS si algun dels grups parlamentaris ‘contraris’ s’hi oposa?. Votaran a favor de més retallades si el PSC per exemple s’hi oposa?. A mi em fa olor a golàs per l’escaire i carta blanca a JxS, a part de renunciar totalment a la ruptura amb el sistema capitalista.

A canvi Mas s’aparta, però s’auto erigeix ​​en paladí del procés, s’auto lloa i es presenta com a màrtir de la causa, obviant que s’ha negat durant tres mesos a fer el pas que finalment s’ha vist obligat a donar. A més, no té recança a assenyalar que al nou President l’ha proposat ell. I finalment, declara que donat el veto que ha patit, el seu compromís de no tornar a presentar-se a unes eleccions catalanes ja no és tal. Tacháaan. Col·loca a un president de la seva corda i es reserva el dret a ser el primer president de la futura república catalana. No surt mal parat el que fins ahir gairebé tothom considerava un cadàver polític.

I per què la CUP accepta aquest acord?. Alguns diran que ha sucumbit a la pressió, altres que ja estava trencada igualment després de les dues últimes assemblees, però la veritat és que poques opcions tenia. Almenys pot sortir mitjanament airosa ja que compleix la seva promesa de no investir Mas i, sobretot, no es queda com a responsable de matar el Procés. Però paga un preu altíssim. Renuncia a la seva tasca d’oposició i es lliura gairebé totalment a la classe dominant business friendly que tant repúdia. Com a consol pot creure que té molt temps per davant per recuperar el prestigi i la confiança entre els seus, al no haver eleccions a curt ni mig termini. Ho aconseguirà?.

Així que seguim endavant amb el viatge a Ítaca. I els catalans seguim en mans d’uns polítics que segueixen obviant que no existeix (encara) una majoria independentista a Catalunya. A la taula adjunta es mostren els resultats obtinguts a les 3 darreres convocatòries a què hem estat cridats, i s’observa que tant en la pseudoconsulta del 9N-2014 com en les eleccions del 27S el sostre independentista està al voltant dels 2 milions de ciutadans …. d’un cens de 5,5 milions. Podran fer les interpretacions que vulguin, comptar escons trets amb una llei electoral injusta, i per cert impròpia (Catalunya és l’única Comunitat de l’Estat que no té llei electoral pròpia), i arribar a acords parlamentaris estrambòtics tot i que  legítims, però la realitat és tossuda . El suport popular no arriba a la meitat de la població. I amb aquest panorama, i sense cap tipus de suport exterior (cap govern europeu reconeixerà un nou estat escindit unilateralment) no està gens clar quin és el futur.

Aquí crec que resideix el principal error del Procés. Sense un projecte clar i sense saber exactament què passarà el dia després hi ha molts ciutadans que ni es plantegen fer el pas. A més cal buscar consensos i suports, tant a la resta de comunitats de l’estat com en altres països, i cal tenir una bona base de suport en forma de vots (d’aquí la importància cabdal del referèndum) que d’altra banda es pot aconseguir fàcilment i en poc temps si els principals partits estatals segueixen amb la seva actitud. No es pot esperar el suport o reconeixement d’altres nacions amb només un 48% dels vots. Aquesta miopia, juntament amb les presses i la incapacitat no ja de negociar, sinó de dialogar amb el govern de l’estat (encara que és cert que el PP no és molt de dialogar que diguem) són els factors que fan d’aquest projecte una incertesa.

I el pitjor és que aquest acord donarà ales a un govern estatal de forces contràries a qualsevol reconeixement de la plurinacionalitat de l’estat. O sigui, tornada a la casella de sortida. Govern conservador a Catalunya (m’atreveixo a pronosticar que els diputats d’ERC primaran la independència a les polítiques d’esquerres), i un molt probable govern conservador i inflexible a Espanya. El conte de mai acabar.

CENS: 5.512.000

Toni Ribas

Coportaveu d’Equo Catalunya

@ToniRibas_equo