El que més sorprèn a qui viatja aquests últims anys a Grècia i espera trobar un país sumit en la misèria és descobrir que totes les terrasses de cafeteries, bars i similar són plenes a vessar a totes hores. La crisi és més visible si es camina per les ciutats grans, especialment Atenes i Tessalònica, i s’observa la quantitat de locals abandonats i en lloguer. Si s’aprofundeix una mica més és fàcil conèixer situacions concretes de l’evolució de la vida de les persones des del principi de la crisi i l’impacte d’aquesta en les seves vides. Tanmateix, les terrasses segueixen plenes perquè, com diuen ells, els agrada ser al carrer i el que sí que ha canviat és que abans consumien més en aquests llocs i ara consumeixen poc i en moltes ocasions, especialment els joves, es reparteixen la beguda entre uns quants.
En aquest país la crisi ha colpejat profundament a una part important de la població i especialment als joves que si volen treballar amb un salari mínimament digne no tenen més remei que sortir del país. Es podria dir que és el mateix que passa a Espanya, però no és així, aquí el problema és infinitament més greu i les possibilitats d’accedir a un lloc de treball són ínfimes.
Quan vaig decidir viatjar a Atenes per seguir de prop el final de la campanya electoral, que m’interessava especialment perquè des de fa anys havien coincidit les meves estades a Grècia amb les campanyes electorals i els posteriors processos de negociació per formar govern, podria haver imaginat que trobaria una població eufòrica davant la possibilitat d’un canvi davant la falta de perspectives que ofereix la continuïtat d’uns governs que s’alternen des de 1975 i que des que es va signar el Memoràndum no han fet més que seguir el dictat de la Troika i contemplar com el país s’enfonsa en la misèria. Però les meves amigues gregues ja m’havien informat que aquí el que trobaria era gent desconcertada, que ja no creu en el que li venen com a millor opció i també una mica espantada davant el futur incert. Tanmateix, una gran majoria veu en aquest moment que l’única possibilitat és optar per una forma nova de dirigir el país.
En aquest estat de la situació és evident que aquí no es percebi ni l’eufòria i ni l’alegria que es podria suposar al carrer davant el canvi que potser arribarà a partir de diumenge Aquí no hi ha gairebé cap senyal que es vagin a celebrar unes eleccions , no hi ha cartelleres ni banderoles als carrers i places, ningú, absolutament ningú porta posada cap xapa o accessori que li pugui identificar amb una opció política, no es reparteixen paperetes …… .. no hi ha grups discutint de política i només a la televisió , com sempre que hi ha campanyes electorals en aquest país, sí que hi ha una total dedicació a debats i informació sobre les eleccions.
Ja fa alguns anys que els partits han convingut assenyadament que no embrutarien les ciutats i poblacions amb publicitat. La crisi ha ajudat a mantenir el pacte i això comporta una primera explicació del perquè no s’aprecia la immediatesa d’unes eleccions.
Però no és només aquest el motiu de l’aparent normalitat de l’ambient. Els grecs en general ni són efusius ni molt expressius, però ara, a més, semblen estar tan esgotats que no poden transmetre cap emoció. Si bé molts es plantegen aquestes eleccions com l’únic remei per provar un canvi en la situació del país, després d’haver experimentat en carn pròpia els efectes de les polítiques dels partits històrics que han practicat un seguidisme total del dictat de la Troika, no tenen una convicció suficient que els permeti transmetre algun sentiment positiu.
L’error de la política dictada per la Troika el va reconèixer l’FMI fa més d’un any, però aquest reconeixement explícit no va comportar cap canvi en la pressió que s’ha exercit sobre el país. Seguir aquest dictat i tornar a acceptar noves retallades saben que seria un suïcidi, però tampoc saben si el canvi que se’ls promet millorarà la situació, per això l’única cosa que es percep és que van a les urnes escèptics, preocupats i molts ells espantats.
Syriza és en aquests moments l’única esperança i aquest és el lema de la seva campanya electoral: “Ve l’esperança” (Η ελπίδα έρχεται)
On sí que es percep una il·lusió i una esperança és en les persones que desinteressadament treballen en ajudar els seus conciutadans a pal·liar o resoldre els seus problemes. Aquestes persones, agrupades i en general coordinades, que des de l’inici de la crisi estan treballant durament en diversos camps d’acció en què l’Estat ha deixat de prestar serveis a una part de la població, com el camp de la sanitat i el dels serveis socials, o bé en evitar que els bancs desnoni als que no poden tornar préstecs i hipoteques, esperen ara il·lusionades un canvi radical en les prioritats del govern que surti de les urnes i que prioritzi el benestar de les persones sobre els interessos econòmics, que són els de la política en els últims anys i de la qual el fracàs és una realitat evident.
Crónica envidada per M.C.B., militant d’EQUO Catalunya