La pregunta la va fer un assistent a un debat sobre democràcia i la UE en el que vaig participar recentment. El primer impuls va ser contestar-li que si, per suposat, però la veritat és que em va fer reflexionar sobre el tema, i els dubtes van crèixer en recordar les experiències en matèria de participació que he viscut des que soc membre d’un partit tan horitzontal i participatiu com EQUO.
D’entrada tothom té clar que el sistema democràtic actual ja no serveix, que els polítics actuals no representen a la ciutadania ni defensen els seus interessos. Tothom parla de democràcia participativa, de poder decidir, però …. estem disposats a participar?. Estem preparats per la democràcia participativa?
La conclusió a la que he arribat és que no gaire, i hi ha diversos motius que em fan pensar això.
El primer és que el ciutadà mitjà no té temps lliure per l’activisme polític, i si el té prefereix invertir-lo en altres formes d’activisme, com ara ONGs o associacions de tot tipus. Crec que el component idealista d’aquests colectius és molt més atractiu que el que qualsevol partit polític pot oferir. I més amb el descrèdit actual de la classe política.
Després tenim el clàssic “No m’interessa la política”. En alguns casos pot ser cert, però es tendeix a ignorar que tot, absolutament tot el que fem i diem és política a un o altre nivell. En general, tot i que no es vol reconèixer, la política interessa. Molta gent està informada de l’actualitat política i es permet opinar, discutir i fins i tot fer propostes del que creuen s’hauria de fer. Així doncs, per què no s’impliquen? Hi ha una teoria de la participació, la regla del 90-9-1, que explica que en un entorn colaboratiu, de cada 100 persones 90 són “lectors” (és a dir, miren però no participen), 9 participen de forma més o menys regular, i només 1 ho fa de forma habitual. A la Wikipedia, paradigma de la colectivitat i la participació, es donen aquestes xifres. És fàcil concloure doncs que de cada 100 interessats en la política, només un grapat acabarà implicant-se de debò.
Darrerament hem vist com apareixíen nous partits que fan de la democràcia participativa el seu estendard, i que han convocat tot tipus de votacions online. A EQUO ens ha passat. En obrir-se el registre s’apunta moltíssima gent, doncs l’incentiu de poder decidir alguna cosa és molt fort, però en el moment de la votació només participa una petita part. Què passa?
Se m’acuden dos motius de molt pes. El primer és que per participar i votar s’ha d’estar informat, i per això s’ha de llegir molt, i moltes vegades textos llargs i farragosos que farien dormir qualsevol. Una cosa tan simple com escollir entre 20 candidats en unes primàries vol dir que has de llegir 20 presentacions personals, valorar mèrits, ordenar-los i prendre una decissió final. Massa feina per tant poc temps lliure.
El segon motiu es pot malinterpretar, en soc conscient, i a més corro el risc de caure en una generalització que no m’agrada gens, però penso que s’ha de com a mínim valorar: Als espanyols ens agrada molt criticar, opinar, debatre i culpar els altres de les nostres desgràcies. Critiquem els polítics que hem triat i els posem tots als mateix sac amb una facilitat esfereidora. Tots són iguals, diem. Si és així, per què no lluitem per un sistema més participatiu? No serà que ja ens va be la comoditat d’escollir els nostres representants regularment, i després criticar-los pel que fan o pel que no fan? Defugim potser les nostres responsabilitats?
El cert és que jo mateix em reconec en aquest anàlisi. De ben jove he seguit l’activitat política, però no m’he decidit a entrar en un partit i participar-hi activament fins ben entrada la quarantena. Vol dir això que m’ha agafat un rampell incontrolable de responsabilitat? No, simplement he decidit que ja n’hi havia prou, que les polítiques errònies d’uns quants ens estan duent a una situació insostenible i probablement irreversible a tota la resta, i he canviat les meves prioritats.
Potser si molta gent canviés les seves prioritats i s’impliqués més les coses canviarien, però em temo que això portarà molt temps. De vegades sento dir “si amb tot el que ha passat aquests darrers anys la gent no surt al carrer i fa fora aquests inútils, és que no tenim remei”. Però la gent surt al carrer, i protesta, i reclama els seus drets. Llavors, què falla?. Per què no utilitzen l’arma més poderosa que tenen, el seu vot?. Potser no volem ser responsables de les accions dels càrrecs electes, però obviem que no votant nomès legitimem als que han estat escollits pels que si han exercit el seu dret de vot.
Com trenquem aquest cercle, doncs?. Probablement la resposta seria un sistema híbrid de democràcia representativa i participativa. És a dir, escollim els nostres diputats, però aquests ens han de consultar sobre els temes importants, ja sigui amb referèndums, com a Irlanda o Suissa, on fan més consultes anuals de les que s’han fet a Espanya en 36 anys de democràcia, o mitjançant iniciatives del partits o dels diputats on s’obrin espais online on el ciutadà pot opinar, proposar i decidir sobre temes concrets, determinant el vot dels diputats al parlament.
Potser seria un bon pas per iniciar una transició lenta però segura cap a una democràcia participativa real.
Toni Ribas. Coportaveu d’Equo Catalunya