La multitudinària manifestació de l’11 de setembre va fer palesa la necessitat d’avançar en el marc polític català. Aquest pas exigeix reunir esforços per arribar a consensos en torn al model polític que haurà de regir la nova convivència.
Considerem que és necessari establir un marc de diàleg que permeti recollir totes les sensibilitats polítiques e identitàries i que doni veu també a les noves dinàmiques socials sorgides als darrers temps a fi que es pugui donar resposta a tots el reptes presents i futurs (no només identitaris, sinó també socials, ambientals, econòmics i globals) que afecten a la nostra societat. Exposem a continuació les característiques més rellevants que hauria d’incorporar aquest nou marc polític.
1. SUPERAR LA TRANSICIÓ DEMOCRÀTICA
Considerem que la transició democràtica espanyola és un procés inacabat, que va tenir alguns aspectes positius i d’altres, clarament millorables, com la pervivència de poders enquistats heretats del franquisme (sectors de la judicatura, privilegis de l’Església, etc), fruit de les tuteles establertes pels poders franquistes durant el procés constituent. A més, la transició democràtica ha tingut un desenvolupament asimètric a nivell territorial, amb uns territoris més autònoms que uns altres.
Reconeixem que Catalunya pot ser una de les comunitats autònomes més evolucionades, en part, gràcies a les aprovacions dels diferents Estatuts d’Autonomia que han regit la nostra convivència. Tot i això, veiem necessari acabar amb la transició democràtica elaborant de nou un Estatut que sigui respectat en la seva totalitat, i que ens permeti superar l’actual distribució territorial del país cercant una estructura administrativa més moderna i racional, en torn a entitats més properes a la ciutadania com les comarques o les mancomunitats.
2. DRETS INDIVIDUALS FRONT A DRETS COLECTIUS
Defensem que els drets col·lectius són una suma de drets individuals, de la mateixa manera que la identitat col·lectiva és fruit de les identitats individuals. Per tant, davant de la qüestió de qui i com han de reclamar-se els drets col·lectius, considerem que el exercici d’un dret col·lectiu ha de sustentar-se en la lliure expressió democràtica de les persones que formen aquest col·lectiu, respectant les regles i les lleis que s’han establert a tal efecte.
En un règim polític on la democràcia està monopolitzada pels partits polítics, pot succeir que aquests utilitzin els drets col·lectius com ostatges del joc polític, o que manipulin un conflicte identitari fins a convertir-lo en una col·lisió de dos drets col·lectius contraposats, tal i com ha succeït amb els drets culturals i lingüístics d’aquest país. A arrel d’aquest fet, neix la necessitat de superar aquesta visió estreta de la democràcia i donar veu directa a la societat en tot el procés de reclamació dels seus drets col·lectius.
També pot ocórrer que el legítim exercici dels drets col·lectius de la ciutadania s’acabi plantejant com la única reivindicació. Considerem que els drets comuns no han de estar necessàriament identificats amb les fronteres polítiques sinó que el sistema democràtic ha de dotar-se de regles i lleis (percentatges de superació, participació mínima, àmbit administratiu flexible, etc) que permetin el seu exercici en la pràctica a diferents escales administratives, de la mateixa manera que succeeix en altres països.
3. L’AUTODETERMINACIÓ
Som conscients que el nou marc polític implicarà posicionar-se a favor o en contra del dret d’autodeterminació política. El concepte d’autodeterminació ha sigut utilitzat de manera ambigua tant a nivell d’abast com de contingut.
En aquest sentit, som favorables a una definició de l’autodeterminació que inclogui un procés de participació horitzontal de la ciutadania. És a dir, tenim dret a decidir sobre el marc polític que volem, però també tenim dret a participar en tot el procés de decisió, partint de les bases. Qualsevol dels dos drets exercits sense l’altre fa que el concepte d’autodeterminació perdi legitimitat. Per això és necessari crear un marc legal per a poder fer realitat aquests dos drets, i ampliar l’exercici d’aquest dret a tots els àmbits, no només al marc polític: model administratiu, model econòmic i social, model energètic, etc.
Per últim, creiem que l’exercici de l’autodeterminació política a Catalunya i a Espanya no ha d’estar enfrontat amb la necessària solidaritat interterritorial, dirigida a aconseguir una major equitat i equilibri entre regions. Si bé és cert que aquesta solidaritat ha de ser voluntària i mai imposada, és necessari establir mecanismes que l’afavoreixin, amb independència del estatus polític que adopti cada territori en virtut del exercici del seu dret d’autodeterminació.
4. CIUTADANIA O NACIONALITAT?
Considerem que el nou Estatut també podria ser el marc idoni per plantejar la superació dels desfasats vincles entre ciutadania i nacionalitat. La nacionalitat és una etiqueta identitaria d’ordre privat, mentre que, la ciutadania atorga drets i deures a partir de la residència de cada persona.
Al mateix temps, la preeminència de la ciutadania front a la nacionalitat com a subjecte de drets i deures ens permetria superar el concepte d’Estat-nació, incapaç avui en dia de fer front als reptes socials, econòmics i ecològics que se’ns plantegen, de caràcter global i transfronterer.
5. PARTICIPACIÓ CIUTADANA I LEGITIMITAT DEMOCRÀTICA
En l’actualitat, el sistema democràtic sustenta la seva legitimitat en representants polítics elegits en processos electorals esporàdics, gairebé sempre amb un baix índex de participació.
Aquesta regla democràtica pot ser vàlida per formar governs i majories parlamentàries, però resulta insuficient quan està en joc l’elecció d’un nou marc polític que ha de regir la convivència i l’organització social i econòmica de tota una societat durant les pròximes generacions.
Defensem que, en política, el dret a decidir i el dret a participar han d’anar de la mà, i que la ciutadania ha de poder exercir els dos drets sense limitacions.
Per aquest motiu, proposem que el nou marc polític s’elabori a través d’un procés constituent en el que prengui part un grup de persones, representants de la pluralitat de la societat, bé siguin escollides aleatòriament o bé seleccionades d’entre un col·lectiu plural que s’hagi caracteritzat per la seva independència, objectivitat i vàlua contrastada.
La principal missió d’aquesta “Conferència de Consens” seria proposar un nou marc jurídic estatutari en què, a més de l’estatus polític de Catalunya, s’establissin les bases d’un nou model social i econòmic. Per això els/les integrants del grup de treball haurien d’escoltar i tenir en compte els interessos del conjunt de la societat, rebent les aportacions de partits polítics, sindicats, associacions i ciutadania en general, amb la qual mantindrien canals de continu contacte i relació.
Per descomptat, perquè aquesta proposta tingui encaix en l’ordenament jurídic vigent, el Parlament de Catalunya hauria de delegar la redacció del nou Estatut en aquesta “Conferència de Consens”, i fer-la seva un cop acabada, per sotmetre-la a vot en el propi Parlament Català, que traslladarà l’Estatut posteriorment al Parlament Espanyol per la seva sanció. Finalment, tota la ciutadania catalana haurà d’aprovar el nou Estatut en referèndum.
Defensarem aquesta proposta i treballarem perquè altres col·lectius i moviments socials la facin igualment seva i compti cada vegada amb un major suport social i ciutadà.